Cansat d'assistir amb falses expectatives a concerts de música improvisada, i decebre'm una vegada i una altra en comprovar com acaben desembocant sempre en els mateixos tòpics, he estat generant al meu cap, durant anys, imatges abstractes d'allò que m'agradaria escoltar, veure i viure, en un escenari. Per fi, aquesta intuïció s'ha materialitzat en una fórmula que no deixa de proporcionar-me satisfaccions, sorpreses i molt més d'allò que m'hauria pogut imaginar o concebre.
El títol, BIRTH OF THE RITUALS, evoca el del disc de Miles Davis BIRTH OF THE COOL, un àlbum seminal que, malgrat el seu inicial fracàs comercial, va calar progressivament en músics i oients, inspirant diverses generacions.
El subtítol -no more jazz- fa referència a una bona part del jazz actual, après en acadèmies i conservatoris per músics que fan molt bé allò que s'ha de fer fer, però que sonen pràcticament iguals els uns als altres. També és una sentència contra certs supòsits que pretenen imposar què és i què no és jazz.
MANIFEST
1 - Es diu que, atès que ja no hi ha una indústria musical com la que hi havia abans d'internet, cada vegada té menys sentit formar una banda, gravar discos, i després intentar buscar concerts, etcètera. El mal auguri vaticina que això serà cada vegada més anecdòtic i que els músics haurem de reconvertir-nos, més aviat, en "creadors de contingut" enfocats a les xarxes, per sobreviure. Molts ja ho estan fent.
Aquesta perspectiva implica, de facto, que el concert en directe deixarà de tenir sentit en si mateix, i que només perdurarà com a acte social, com a experiència lúdica i d'entreteniment.
En aquest marc, l'únic que donarà sentit al directe en un futur immediat és un element substancial, gairebé impossible de descriure, que mai no podrà ser substituït. Fins i tot produccions interessants i originals no el tenen, moltes vegades, i poden ser gaudides còmodament a través d'internet. Quan apareix, però, hom experimenta la certesa que ser allà resulta inevitable. Les meves són produccions intencionadament concebudes perquè passin coses úniques i significatives en directe.
2 - Es diu que, en l'àmbit de les músiques "serioses" ja no pot haver-hi una comunicació entre públic i artistes, perquè ningú sembla disposat a acollir res veritablement nou i, lamentablement, els mateixos artistes tampoc no tenen gaire cosa a dir.
És cert que molta de la música actual, de tots els gèneres, sembla repetir-se. Els artistes joves es formen a acadèmies i conservatoris, on segueixen currículums idèntics. Toquen molt bé, i sembla que ningú no espera res més que això... Tocar bé.
No obstant això, avui dia sí que hi ha un públic àvid de veritables novetats en la música contemporània, més enllà de l'entreteniment. El que passa és que els qui estan preparats per a l'apreciació d'aquestes novetats continuaran essent una minoria fins que algú els proporcioni allò que inconscientment estan esperant. Jo tinc coses per aportar i he construït la meva música com un vehicle a través del qual canalitzar aquesta necessitat de donar-me.
3 - Es diu que les programacions les dicta el públic. Els mateixos programadors diuen això. Al·ludeixen, per exemple, a actuacions fallides que havien estat programades segons els seus gustos i criteris, contraposant-les a actuacions que no eren del seu interès i, tanmateix, van ser rendibles.
Acceptar això suposa la desaparició dels programadors, reconvertits en simples gestors de tendències.
Jo reivindico aquest programador "útil" que de veritat aporta alguna cosa, apropant novetats rellevants al seu públic. És evident que una sala de concerts, o un festival, ha d'apostar per allò conegut, per allò rendible, per allò segur. Però un programador amb visió no pot deixar d'invertir, a més, en l'única cosa que en pot assegurar el futur.
Aquesta és la meva aposta. El meu propòsit com a músic i com a oient.
RITUAL CONCERTS. ACTION REQUIRED.
Cada convocatòria congrega músics seleccionats que reben instruccions específiques. Toquem sobre partitures molt lleugeres, dissenyades per a facilitar el sorgiment de creacions sempre irrepetibles: obres que pertanyen a un únic espai, a un únic temps i només a aquells que ens acompanyeu. Requerim una presència activa del públic, convenientment preparat, disposat a acollir cada nova producció plenament.
