LA MÚSICA NECESSÀRIA

Bon dia, bona tarda, bona nit.

Benvingudes / Benvinguts / a aquest programa en el qual, a partir de discos que han acompanyat significativament moments de la meva vida, comparteixo amb vosaltres molt més que música.

Cada programa gira al voltant d'un disc de referència. Una portada i un disc que són l'excusa per viure plegats aprenentatges i descobriments a l'entorn de l'art d'escoltar. I més enllà, per què no, de l'art de viure.

1 - Música: The ràpids

Escoltàvem l'inici del disc Oregon, del grup Oregon. De fet, es un disc sense títol.

Des del meu punt de vista, el disc té una portada estrafolària... No sé que us semblarà a vosaltres, però jo la trobo lletgíssima. I, al meu entendre, no reflecteix en absolut l'extraordinària música que conté.

La contraportada del disc sí que serà un referent de tot allò que explicaré. Mireu-la. Després us en parlaré.

2 - Música: Beacon

Oregon és una banda nord-americana de jazz contemporani i això que s'ha anomenat world music (música del món). Fou creada l'any 1971 per Ralph Towner (guitarra clàssica, guitarra de dotze cordes, piano, sintetitzador, trompeta, percussions), Paul McCandless (saxo soprano, oboè, corn anglès), Glen Moore (contrabaix, violí, piano), i Collin Walcott (percussió, sitar, tabla hindú).

Com veieu, tots els músics del grup són multi-instrumentistes i formen una barreja d'instruments força inusual. A més tots ells són uns improvisadors extraordinaris. El resultat es una combinació de sonoritats, estils i, fins i tot, cultures, sorprenent i meravellosa.

Música: Beside a brook

El disc que comentarem fou publicat l'any 1983, amb la discogràfica alemanya ECM, quan la banda ja portava treballant més de 10 anys. Poc després del seu enregistrament, Collin Walcot morí en un accident de transit durant una gira per l'Alemanya de l'Est. La banda es dissolgué, però un any més tard es tornà a reunir incorporant el músic Trilok Gurtu. Amb petits canvis en la formació, continua activa en l'actualitat, per bé que els membres històrics del grup són ja força grans.

Música: Beside a brook

3 - Quan jo era adolescent, les botigues de discos eren espais fascinants, portes obertes al món, a la realitat més enllà dels nostres límits i a la fantasia.

Algunes botigues et permetien escoltar els discos abans de comprar-los, però això no era freqüent en discos d'importació. Així que moltes vegades compràvem els discos que no sonaven a la ràdio només pel que la seva portada ens suggeria. En ocasions l'encertaves. En altres no. Pero, en qualsevol cas, desprecintar un d'aquests discos sempre era una aventura!

Música: Arianna

Vaig comprar aquest disc d'Oregon per la imatge de la seva contraportada: una fotografia en blanc i negre amb el grup tocant en un escenari. La imatge mostra, doncs, aquesta combinació exòtica i sorprenent d'instruments. El disc, a més, estava a la secció de jazz... Com devia sonar allò? L'encarregat de la botiga del carrer Tallers de Barcelona, discos Castelló, em va dir "Aquests tios són molt bons". Un altre client, que estava igual que jo remenant discos, em va dir "Tots els discos de ECM tenen música interessant".

I em vaig comprar el disc i me'l vaig endur a casa.

Música: The ràpids

Vaig descobrir un univers sonor. Hores i hores escoltant i re-escoltant el disc amb la mirada fixa a la foto... Penseu que no hi havia youtube per veure. Ni la possibilitat d'anar passant d'una música a una altra en una plataforma digital que et va fent suggeriments. Ni aerolínies de baix cost per viatjar... el món era encara immens! I jo el podia veure tot a través d'una fotografia i escoltant i re-escoltant la mateixa música mil vegades. La mateixa música! Us podeu imaginar la profunditat amb la que l'oïda acabava penetrant cada nota?

Música: The ràpids

I sabeu que? Deixeu-me que us expliqui una cosa bonica. Fa uns pocs anys vaig poder fer realitat un somni: reproduir aquella escena de la contraportada del disc d'Oregon en un escenari amb la meva pròpia música.

Música: Vespre d'estiu

En efecte, això que sentiu és un quartet format pel contrabaixista Jordi Sánchez, el percussionista Ernest Martínez, Almudena Jambrina a l'oboè i el corn anglès i jo mateix a la guitarra.

Música: Vespre d'estiu

No serà habitual que posi música meva en aquest programa, però deixeu-me que avui, excepcionalment, acabi amb un tema que interpretava amb aquest quartet. És una composició pròpia anomenada Oracle.

Música: Oracle

4 - Benvolgudes. Benvolguts. Avui ho deixem aquí.

Continuarem compartint pinzellades de música i fragments de vida en el proper programa.

Fins a aleshores, un petó, una abraçada.

Bon dia, bona tarda, bona nit.

Benvingudes / Benvinguts / a aquest programa en el qual, a partir de discos que han acompanyat significativament moments de la meva vida, comparteixo amb vosaltres molt més que música.

Cada programa gira al voltant d'un disc de referència. Una portada i un disc que són l'excusa per viure plegats aprenentatges i descobriments a l'entorn de l'art d'escoltar. I més enllà, per què no, de l'art de viure.

1 - Música: Squonk

A l'estiu de 1976 els meus pares em van enviar a Irlanda per aprendre anglès amb una família irlandesa en un poblet prop de Dublín. Vaig prendre el meu primer avió i vaig sortir per primera vegada a l'estranger.

Un dels records més intensos d'aquell viatge, una empremta que m'ha quedat a la memòria per sempre i que tot sovint hi torna de nou, són les olors d'Irlanda. El mar, la terra sempre humida i les pastures. A la ciutat, l'olor dels locals de menjar ràpid, en aquells dies encara poc freqüents al nostre país. I de totes les olors destaca l'olor de les cases. No sé si la causa n'era el fet, per a mi sorprenent, que estaven totes emmoquetades (inclosos els banys i les cuines). O potser les provocaven els materials de construcció o el mobiliari o la poca ventilació... jo no ho sé. Però el cert és que, encara ara, quan alguna flaire evoca alguna d'aquelles olors, em sento automàticament transportat.

Un dia, vaig estar a la casa on s'allotjava un amic i vaig presenciar una escena que em va impressionar: l'estança principal de l'habitatge era un espai emmoquetat (com tots els espais de la casa) presidit per dos grans altaveus i un tocadiscs. Al fons, una prestatgeria immensa plena de discos.

Aquell em va semblar un lloc fascinant. No vaig escoltar música llavors, però vaig imaginar el que podia suposar gaudir d'un auditori personal així. I durant anys vaig tenir en ment aquesta imatge fins que per fi, fa molt poc temps, he pogut recrear a casa meva una cosa semblant.

Ara, passats més de trenta anys, tinc un espai com aquell, dedicat exclusivament a l'audició. I us asseguro que poques vegades em percebo a mi mateix tan elevat i ennoblit com quan m'assec a escoltar música.

Música: Robbery, Assault and battery

Avui escoltem música del disc Seconds Out, enregistrat en directe a París l'any 1977. Resumeix el concert que va oferir el grup Genesis al Palau d'Esports de la capital francesa.

Genesis és un grup emblemàtic del rock progressiu anglès, per bé que a partir de la dècada de 1980 abandona aquest estil i fa un gir cap a la música pop.

La primera formació "clàssica" de Genesis estava constituïda per Peter Gabriel (que cantava disfressat, escenificant el contingut de les cançons, i ocasionalment tocava la flauta travessera), Tony Banks (als teclats), Mike Rutherford (al baix i la guitarra rítmica), Phil Collins (que tocava la bateria i feia segones veus en algunes cançons) i Steve Hackett (a la guitarra solista).

Música: Dance on a volcano

L'any 1975, Peter Gabriel deixa el grup, que aleshores quedà reduït a un quartet. Phil Collins continua tocant la bateria, però ara, a més, assumeix també el rol de cantant. El quartet té un recorregut breu, de només de dos anys, perquè l'any 1977, poc després de l'enregistrament del disc que avui escoltem, és el guitarrista Steve Hackett qui l'abandona. A partir d'aleshores, els altres membres van continuar com a trio, comptant amb l'assistència de diversos músics de sessió que en alguns casos acabaren formant part gairebé estable de la banda.

Cal reconèixer el coratge i l'autoritat que mostrà Phil Collins en posar-se al capdavant del grup ocupant el lloc del carismàtic, i aparentment insubstituïble, Peter Gabriel. Val a dir, a més, que justament aquest període fou el de major èxit comercial, però per a molts seguidors, el gir cap a la música pop que pren a partir dels anys vuitanta va anar minvant l'interès del seu treball.

Música: Cinema show

A Seconds Out escoltem el quartet poc abans que Steve Hacket l'abandonés. Interpreten clàssics del seu millor rock progressiu de l'epoca de Peter Gabriel com Suppers Ready, The lamb lies down on Brodway o The musical Box juntament amb composicions que ja apunten cap al nou estil que prendran en els anys posteriors.

Música: Firth of Fifth

2 - A la prestatgeria de la casa d'Irlanda, la portada del Seconds Out de Genesis no només em va cridar particularment l'atenció sinó que va encendre poderosament la meva imaginació.

És la fotografia d'un escenari ple de fum. Fumejant com una màquina de vapor. I enmig del fum es veuen els músics feinejant sota una filera de llums blanques que apunten cap avall. Retrata una escena que transmet la mateixa força que podria transmetre el motor d'una fàbrica en plena revolució industrial.

Si hagués de triar la portada d'un únic disc, encara avui aquesta continua sent per a mi la més inspiradora.

Vaig memoritzar el nom del grup i el nom del disc. Aquella imatge em feia imaginar una música extraordinària. I uns anys després, en escoltar el disc, vaig poder confirmar que efectivament ho era.

3 - L'any 1981 vaig assistir al meu primer gran concert. Dret a l'arena circular de la Plaça de Toros Monumental de Barcelona plena de gent, amb dos amics. Era un concert de Genesis.

Música: Dance On A Volcano & Los Endos

Cap al final, durant els primers compassos de Dance On A Volcano & Los Endos, l'escenari es va omplir de fum i, de sobte, a la part superior, una filera de llums blanques es va encendre, llançant els feixos de llum cap a terra. M'emociono recordant com davant nostre va aparèixer la portada del Seconds Out feta realitat!

Música: continua Dance On A Volcano & Los Endos

Aquesta experiència no es va acabar aquí.

Uns dies després van sonar fragments d'un enregistrament clandestí d'aquest concert a l'emissora de Terrassa Ràdio Club 25. I jo, que sempre tenia la maquinària a punt, vaig poder gravar els fragments emesos en una cinta de casset que encara conservo.

Pels qui no ho coneixeu, en aquell temps teníem uns aparells anomenats radio-cassettes que permetien enregistrar en cinta magnètica allò que sonava per la ràdio. Però ho havies de fer "al moment". No podies recuperar un programa que ja s'havia emès, perquè no hi havia cap suport digital, com ara els podcast, que permetés descarregar arxius com ara fem per internet. Per això solíem tenir una cinta de cassette sempre preparada a l'aparell per quan enganxàvem alguna emissió interessant. En aquell cas, entrevistaven al pirata que havia gravat el concert de Gènesis a la Monumental.

És un enregistrament de pèssima qualitat, realitzat provablement amb un micròfon d'ambient ocult entre el públic, però per a mi és el document d'un temps en que qualsevol petita espurna podia generar un autèntic incendi d'emocions.

Us en posaré un trosset. I atenció, que això és tot un document històric!

Música: document sonor

4 - Benvolgudes. Benvolguts. Avui ho deixem aquí.

Continuarem compartint pinzellades de música i fragments de vida en el proper programa.

Fins a aleshores, un petó, una abraçada.

Bon dia, bona tarda, bona nit.

Benvingudes / Benvinguts / a aquest programa en el qual, a partir de discos que han acompanyat significativament moments de la meva vida, comparteixo amb vosaltres molt més que música.

Cada programa gira al voltant d'un disc de referència. Una portada i un disc que són l'excusa per viure plegats aprenentatges i descobriments a l'entorn de l'art d'escoltar. I més enllà, per què no, de l'art de viure.

MÚSICA

1 - A la portada del disc d'avui, el pianista Maurizio Pollini i el director d'orquestra Claudio Abbado davant d'un faristol. Aparentment, estan analitzant la partitura de la música que interpretaran conjuntament: els concerts per a piano 1 i 2 de Béla Bartók en un enregistrament del prestigiós segell alemany Deutsche Grammophon.

MÚSICA

2 - Béla Bartók (o Bartók Béla... a Hongria diuen primer el cognom i després nom) està considerat el compositor hongarès més important del segle xx. Va néixer l'any 1881 i morí l'any 1945 als Estats Units on visqué els seus darrers anys fugint del nazisme.

Fou un pianista virtuós. Era considerat un dels millors pianistes hongaresos, i s'explica que per assistir als seus recitals de piano calia comprar l'entrada amb setmanes d'antelació.

També es conegut per les seves investigacions sobre la música folklòrica, activitat per la qual se'l considera un dels fundadors de l'etnomusicologia. L'etnomusicologia és la branca de la musicologia dedicada a l'estudi de la música folklòrica i la música de cultures no occidentals. Són espectaculars les expedicions que feia Bartók per enregistrar i transcriure les músiques i els cants de camperols, principalment de la regió de Transilvània.

Bartók, en certa manera, va renunciar a una brillant projecció internacional com a pianista i, en lloc de fer gires per Europa (condicionades també per l'esclat de la Primera Guerra Mundial), va dedicar-se a treballar com a professor de piano a Budapest, feina que exercí a la Reial Acadèmia de Música de Budapest durant trenta anys. Romandre a Hongria li va permetre recollir més música folklòrica. A Budapest va conèixer Zoltán Kodály amb qui va compartir amistat, respecte mutu, i aquest interès etnomusicològic que es traduí en una tasca ingent.

La seva aportació a la docència també és molt reconeguda, tant per la música que va compondre per a ensenyar piano als infants com per la seva filosofia pedagògica.

MÚSICA

La música de Bartók acabà essent una síntesi extraordinària d'influències ben diverses.

D'una banda, fa una assimilació original de certs aspectes de les tradicions europees cultes (diguem, per exemple, Bach, Beethoven o Debussy) que ell utilitza d'una manera innovadora en les seves obres i, d'una altra, els que es deriven de la música popular hongaresa i balcànica. Tot això, barrejat amb aspectes que comparteix amb contemporanis seus, com Ígor Stravinski, Arnold Schönberg o Richard Strauss, porta Bartók a incorporar a la seva obra elements rítmics i melòdics fins aleshores aliens a la música culta occidental.

I el més interessant és que no ho fa d'una manera purament ornamental o exòtica, sinó que els integra en un llenguatge personal propi que suposa una veritable renovació musical.

MÚSICA

3 - Vaig escoltar la música de Béla Bartók per primera vegada a la televisió del pis de la meva tieta a Barcelona. Érem allà de visita i ella tenia el televisor encès sense que ningú hi parés atenció.

Tot d'una em vaig sentir atret pel so i vaig deixar la conversa o els jocs amb la meva germana i les meves cosines (no recordo exactament què estàvem fent) per escoltar.

Les fortes mans d'un pianista virtuós martellejaven les tecles d'un piano, bregant amb una orquestra furiosa que a vegades l'acompanyava i a vegades semblava anar-se'n pel seu compte. Elements incomprensibles i sorprenents teixien un discurs musical evocador i suggerent.

Encara que llavors no podia entendre què estava passant, sensacions que mai no havia experimentat abans em sacsejaven per dins. El cor se m'accelerava. Contenia la respiració sense adonar-me'n.

La meva tieta tenia un tocadiscs, i en aquesta època jo em tornava boig amb algunes cançons de discos seus que ella em deixava escoltar. Allà vaig descobrir la música de The Who, de T-Rex, dels Beatles, de James Brown... i, quan ningú no em veia, saltava com un mico incontinent. Doncs bé. Allò que sonava a la televisió aquell dia m'excitava al mateix nivell, encara que no podia cantar les melodies, ni seguir el ritme... ni tan sols moure'm. Aquella música era -com ho dira?- ... era "dolorosament" bonica, estimulant i plena.

Em vaig asseure davant de la televisió fins que es va acabar. Els crèdits deien: Béla Bartók - Concert per a Piano No 1

MÚSICA

Anys després, quan vaig tenir el meu propi tocadiscs, aquest va ser un dels primers discos que vaig comprar. Així va ser com vaig conèixer el Concert nº 2 (a la cara B del mateix disc) i, més endavant, el Concert nº 3, El Mandarí Meravellós, el Concert per a Orquestra... El Món de Bartók va entrar a la meva habitació i es va quedar en la meva vida per sempre!

MÚSICA

4 - Benvolgudes. Benvolguts. Avui ho deixem aquí.

Continuarem compartint pinzellades de música i fragments de vida en el proper programa.

Fins a aleshores, un petó, una abraçada.

Bon dia, bona tarda, bona nit.

Benvingudes / Benvinguts / a aquest programa en el qual, a partir de discos que han acompanyat significativament moments de la meva vida, comparteixo amb vosaltres molt més que música.

Cada programa gira al voltant d'un disc de referència. Una portada i un disc que són l'excusa per viure plegats aprenentatges i descobriments a l'entorn de l'art d'escoltar. I més enllà, per què no, de l'art de viure.

Música: Smoke on the wàter

1 - Deep Purple és un grup de rock anglès, considerat, juntament amb Led Zeppelin i Black Sabbath, un dels grups pioners del hard rock y el heavy metal. Cançons amb tornades èpiques, construïdes a partir de potents riffs de guitarra (normalment amb força distorsió) i un so contundent, que, a més, incorporava elements de música clàssica, blues, rock i, sobretot en directe, com en el disc que avui escoltem, llargs desenvolupaments instrumentals propis del rock progressiu.

Música: Space trucking

La formació més exitosa de les moltes que ha tingut el grup és la que trobem en aquest Made in Japan enregistrat en directe l'estiu de 1972. La veu de Ian Gillan, la guitarra de Ritchie Blackmore, l'orgue de Jon Lord, el baix electric de Roger Glover i la bateria de Ian Paice.

Tot i que amb anterioritat havien retransmès alguna de les seves actuacions per la ràdio, no tenien gaire interès a publicar discos en directe, sobretot perquè solien improvisar molt en els seus concerts i el resultat, sempre espectacular en escena, podia ser força irregular a nivell estrictament musical.

Música: Space trucking

2 - Quan van decidir fer la primera gira per Japó, l'any 1972, Deep Purple ja havia aconseguit una considerable notorietat en aquell país. El públic va exhaurir les entrades per als tres concerts programats gairebé immediatament, cosa que va fer pensar a la divisió japonesa de la seva discogràfica Warner l'interès de gravar els concerts i fer-ne un àlbum en directe per publicar només en territori japonès.

No s'esperaven la magnífica acollida que va rebre quan el desembre d'aquell mateix any va posar-se a la venda al Regne Unit, i a l'abril de 1973 també als Estats Units. Tan va ser així, que va acabar essent un dels seus majors èxits comercials.

Música: Strange kind of woman

3 - Jo tindria al voltant de 14 anys quan al meu company de classe Joan Carles Farrés li van regalar un tocadiscs. Per a mi allò era un luxe, però la seva família tenia una sabateria.

Ell em va parlar de Deep Purple i em va convèncer perquè jo comprés el Made in Japan encara que no tingués on escoltar-lo.

Música: Child in Time

A mi, el món de la música, els discos, els grups, els concerts... en fascinava. Però, en realitat, era un món construït a partir d'informació escassa i molt poc material audiovisual. Un comentari, una imatge... qualsevol cosa ajudava a fer créixer els mites amb un munt de fantasia.

Vivíem a Sant Boi de Llobregat i sovint visitàvem l'aparador de Discos Valls. Tot allò que no podíem conèixer per altres mitjans ho trèiem directament de la contemplació imaginativa de les portades dels discos. El Farrés em va seduir convidant-me a anar a casa seva, sempre que ho volgués, a posar el Made in Japan en el seu tocadiscs. La meva curiositat ho va considerar una bona oferta: al cap i a la fi, algun dia jo tindria el meu propi aparell !

Música: Lazy

Amb el disc acabat de comprar sota el braç vaig passar a la rebotiga, on havien instal·lat un psicodèlic de tres focus per ambientar l'estança. Un psicodèlic era una petita barra de llums que reaccionaven als estímuls sonors encenent-se quan sonava la música (o qualsevol soroll) amb major o menor intensitat. Era un invent fabulós: podia convertir qualsevol espai en una autèntica discoteca !

Allà tenien el flamant artefacte: la joia que acabaven d'adquirir. (Un joia delicada: calia tractar-lo amb precaució: l'agulla era molt fràgil. Es podia trencar o fàcilment ratllar el disc... El braç -la palanca que aguantava l'agulla- pesava tan poc que era difícil manipular-lo sense tremolar.)

El Made in Japan era un LP doble. LP vol dir "long play" (llarga durada): discos grans que rondaven els 40 minuts. Doncs n'hi havia dos d'aquests, amb temes seleccionats de les tres actuacions de Deep Purple al Japó, que cobrien gairebé la durada d'un concert sencer.

El meu company va col·locar el disc 1 damunt del plat (el giradiscs), va apagar els llums i van emergir del silenci els primers sons, excitant lleument el psicodèlic.

Els tenia davant meu: l'orgue insinuant tímidament algunes melodies, la bateria entrant com una màquina de tren carregada d'energia, el públic rebent els músics amb entusiasme, unes paraules, un crit, baix, guitarra i l'arrencada explosiva de Highway Star.

Música: Highway Star

Vaig començar a saltar i a moure'm compulsivament sense control. No podia fer altra cosa !

La penombra creada pel psicodèlic em proporcionava la mínima sensació d'intimitat que necessitava per a vèncer la vergonya que aleshores tenia. Aquella música em posseïa !

El meu amic Joan Carles va pensar que havia embogit. Jo mateix em desconeixia. Em desconeixia... o més aviat acabava de conèixer-me !

Música: Smoke on the wàter (final)

4 - Benvolgudes. Benvolguts. Avui ho deixem aquí.

Continuarem compartint pinzellades de música i fragments de vida en el proper programa.

Fins a aleshores, un petó, una abraçada.

Bon dia, bona tarda, bona nit.

Benvingudes / Benvinguts / a aquest programa en el qual, a partir de discos que han acompanyat significativament moments de la meva vida, comparteixo amb vosaltres molt més que música.

Cada programa gira al voltant d'un disc de referència. Una portada i un disc que són l'excusa per viure plegats aprenentatges i descobriments a l'entorn de l'art d'escoltar. I més enllà, per què no, de l'art de viure.

MÚSICA

1 - Avui, una altra portada de Deutsche Grammophon: la Consagració de la Primavera de Stravinsky dirigida per Herbert von Karajan. En aquest cas, la fotografia d'un cel blau immens, que ocupa gairebé tot l'espai, tornant-se rogenc a la part inferior, on el sol surt o es pon (a mi no em queda clar si és una sortida o una posta de sol) en un contrallum molt ben aconseguit.

Tot i el característic rectangle groc que emmarca el títol que identifica els discos d'aquest segell, aquesta portada recorda les austeres portades, també característiques, dels discos de ECM.

No deixa de ser sorprenent com el treball gràfic que envolta una obra d'art pot fins i tot acabar formant-ne part. Davant d'aquesta imatge, sense escoltar res, ja tenim la impressió d'estar davant d'un disc de música no-clàssica, per bé, que prenent el terme "clàssica" com a referència genèrica, si que el podem incloure en aquest paquet.

En aquest sentit, aquesta em sembla una portada exquisida, que converteix el disc mateix en una obra d'art.

MÚSICA

2 - El compositor rus Igor Stravinsky és conegut sobretot per tres obres del període inicial de la seva trajectòria artística. Els ballets L'ocell de foc (de 1910), Petruixka (de 1911) i La consagració de la Primavera, la que avui escoltem (de 1913). Aquesta època de la vida de Stravinsky és coneguda com a "període rus". Posteriorment, Stravinsky va ser nacionalitzat francès i posteriorment estatunidenc. Va morir a Nova York l'any 1971 on vivia des de 1940 fugint de la Segona Guerra Mundial.

Stravinsky va ser un personatge cosmopolita. Després d'aquest "període rus" que he mencionat, va compondre música ben diferent abordant diversos estils i gèneres: des de l'òpera fins al jazz, passant per etapes diverses que inclouen un període de quinze anys dedicat a la música dodecafònica. També fou reconegut com a pianista, director d'orquestra i escriptor. És considerat un dels compositors més innovadors i influents de la música del segle XX.

MÚSICA

L'estrena de La Consagració de la Primavera a París l'any 1913 va ser un esdeveniment escandalós que va desembocar en baralles i aldarulls. És un fet que em resulta difícil d'imaginar: com es possible que una música (sense paraules) pugui provocar enfrontaments com els que van tenir lloc durant i després de la seva primera execució? Em sembla demencial. Però, alhora, em fascina imaginar la passió amb la que els protagonistes d'aquells esdeveniments devien viure la música. Jo no em veig a mi mateix donant cops de puny a ningú (ni tant sols escridassant-lo) per reivindicar una música, oi?, però m'identifico amb aquesta passió... I sovint la trobo a faltar al meu voltant.

Els Ballets Russos van posar en escena aquesta primera representació. Tant la partitura com la coreografia van provocar un autèntic shock en l'audiència, segurament acostumada als convencionalismes del ballet clàssic. Realment l'obra no deixa indiferent (jo diria que la contemplació sensible de cap gran obra no pot deixar indiferent), però allò que va passar és extraordinari.

Resulta que la complexitat de la música i els violents passos de ball van començar a provocar xiulades de desaprovació en una part del públic, que van ser replicades per crits favorables en una altra. S'explica que, la situació va arribar en un punt en el qual els ballarins no podien sentir la música i el coreògraf, Vàtslav Nijinski, els anava donant instruccions cridant entre bambolines. Les sorolloses discussions entre els favorables i els oposats a l'obra anaven augmentant la tensió. Es veu que Serguei Diàguilev, l'empresari que portava els Ballets Russos (el fundador del Ballets Russos), va començar a encendre i apagar els llums de la sala, suposadament per intentar calmar els ànims. Us imagineu la caòtica situació? Els ballarins intentat seguir la música, el coreògraf cridant, el públic a punt d'arribar a les mans, els llums encenent-se i apagant-se... Una bogeria! I això d'encendre i apagar llums no sé jo si pretenia calmar els ànims o excitar encara més el públic (es veu que després l'empresari es manifestava satisfet per la transcendència que els fets van donar a l'estrena). El cas és que aquestes discussions van anar seguides de crits i baralles als corredors que van desembocar finalment en un avalot. Tat fou així que va haver d'intervenir la policia, tot i que no va poder evitar que el caos continues regnant durant la resta de la representació. Diuen que Stravinsky estava tan afectat per l'escàndol que va abandonar el teatre, plorant.

Passat l'incident, els Ballets Russos van completar les sis representacions programades (evidentment en un ambient de controvèrsia), però sense haver de patir més interrupcions. Els mateixos intèrprets van representar l'obra a Londres el mateix any y això va quedar en una anècdota. L'obra (amb diverses coreografies, perquè la coreografia original es va perdre) és actualment una peça de repertori de companyies de ballet arreu del món.

3 - No recordo com va arribar a mi aquest disc. Imagino que devia comprar-lo perquè en algun moment vaig associar la figura de Stravinsky a la de Bartok, de qui ja us he parlat en un altre programa. El que sí recordo són les hores que passava estirat al llit, a la meva habitació en penombra, escoltant-lo de dalt a baix aixecant-me només per a donar-li la volta. Recordareu que els discos de vinil tenien dues cares i calia girar-los perquè l'agulla del tocadiscs llegís la cara corresponent.

MÚSICA

Durant l'adolescència podia passar llargs períodes de temps fent aparentment res sense avorrir-me. La ment em proporcionava, en forma de somnis, material suficient per gaudir en plenitud: imaginava móns, ordenava idees, planificava vides...

La Consagració de la Primavera, exuberant i lluminosa, font inesgotable d'imatges que es manifesten en cada nova escolta, era aliment ideal en aquest estat. Per a mi es va fer addictiva.

Vaig acabar aprenent-me l'obra de memòria. Podia copsar-la íntegrament i alhora anticipar cada passatge i cada detall minúscul durant l'audició.

MÚSICA

Bastants anys més tard, poc després de la seva inauguració, van programar La Consagració de la Primavera a l'Auditori de Barcelona. M'encanta l'Auditori de Barcelona. La seva arquitectura austera, simbiosi equilibrada de fusta i formigó em transmet sobrietat, calidesa i força. Un marc perfecte al servei de la interpretació musical i de l'escolta.

El preu de les entrades era excessiu per a mi en aquella època i vaig acabar adquirint, per a mi i per a la meva companya, la Inés, dues entrades en un lateral de l'escenari, pràcticament darrere dels músics.

L'experiència va ser aclaparadora.

MÚSICA

Suposo que jo estava acostumat a una escolta "frontal" de l'orquestra, destacant la corda en primer terme, la disposició habitual dels instruments. Imagino que aquest és el pla que ofereix un enregistrament en disc i així havia memoritzat l'obra. Però des del punt en què ens trobàvem gairebé no escoltava allò que ja coneixia i, de sobte, els metalls i la percussió van ocupar el primer pla, delatant un món ocult encara per descobrir.

MÚSICA

Les textures, els colors i el ritme de l'obra són espectaculars. El paper del metall i la percussió, particularment rellevant. Davent d'aquell inesperat re-descobriment de l'obra el cor em bategava ferotge. Poques vegades dec haver-lo sentit bategar amb tanta intensitat, violentant els límits del pit. Recordo l'instant en què de sobte vaig respirar, dramàticament, apurat després d'haver estat contenint inconscientment l'alè durant no sé quant de temps. Els ulls, humits. La musculatura del cos, contreta.

Estàtic a la butaca, em trobava immers en una barreja de plaer sublim i dolor salvatge: un col·lapse inevitable davant d'allò que és intangible, inexpressable en paraules... indescriptible. 

No menys que això busco des de llavors en la contemplació artística.

MÚSICA

4 - Benvolgudes. Benvolguts. Avui ho deixem aquí.

Continuarem compartint pinzellades de música i fragments de vida en el proper programa.

Fins a aleshores, un petó, una abraçada.

Continuara . . .